ETA deixa pas a Euskal Herria Askatuta

El comunicat pel qual ETA anunciava ahir el cessament definitiu de la seva activitat armada té múltiples repercussions a l’intern de la societat basca, al conjunt de l’Estat espanyol i també a Catalunya. I també té uns precedents. La decisió d’ETA de no utilitzar més la violència és unilateral, sense procés de negociació amb el govern espanyol, a diferència del que va esdevenir fa més de deu anys en el cas de l’IRA tot i que el precedent irlandès ha estat determinant per l’organització basca. És un punt i final que podria haver arribat abans  però el consens intern al conjunt del moviment basc d’alliberament nacional basc a sigut lent i difícil, però hores d’ara és unànim, sense les dissidències que hi ha hagut al si del moviment republicà irlandès.

La influència del nacionalisme català ha estat discontínua i qualitativament diferent. Fa deu anys, quan ERC tenia un missatge emergent i rupturista, i recentment l’exemple de les consultes municipals sobre la independència amb el seu caràcter cívic, transversal, escrupolosament democràtic i irreprimible per l’ordre estatal espanyol. Pel que fa a la primera en un article titulat “ Obrir portes a l’esperança“, signat conjuntament amb Josep Lluís Carod-Rovira i publicat al diari basc Berria el 13 de novembre del 2004, ( la vigília del miting d’Anoeta,  on Arnaldo Otegi en nom de Batasuna va presentar el document  Orain herria, orain pakea –ara el poble, ara la pau)  expossàvem  resumidament els raonaments que uns mesos abans havíem traslladat directament als dirigents d’ETA.

“ El conflicte polític històric amb un Estat Espanyol uninacional, unicultural i unilingüe, concebut per imposar un model uniforme més que no pas per facilitar la convivència igualitària en drets i deures entre els diferents pobles i les seves aspiracions nacionals, només es pot resoldre deixant enrere la violència que paralitza les solucions polítiques. La violència estructural de l’Estat, que amb decisions com el tancament de diaris (Egin i Egunkaria), la persecució dels electes d’Udalbiltza o la il.legalització de Batasuna –amb la impossibilitat de ser votada a les urnes, com a opció exclusivament política-, només perpetua, innecessàriament, tots els sofriments del conflicte. Aquesta violència ha de desaparèixer. Però també la violència d’ETA ha de ser abandonada, de forma irreversible, per part dels que hi donen suport. Aquest serà, precisament, el gest més valent en tota la historia de l’organització, potser. Però sí que es convertirà, segur, en la decisió de més trascendència política mai adoptada per aquest grup, per les conseqüències positives de tota mena que tindrà per al futur de la nació basca. En aquests moments, cal tenir el coratge i l’audàcia suficients per saber veure totes les possibilitats que s’obren, per mirar l’horitzó amb optimisme  i superar el conflicte. I cal valentia per tractar la situació dels presos i valentia també per tractar la situació de les víctimes de la violència.

Ha arribat l’hora de la veritat i de trobar una sortida que desbloquegi la situació actual, un carreró sense sortida que no permet avançar més, que no és útil a  la causa del poble basc i que dóna arguments als contraris a la lluita política per l’autodeterminació nacional. Estem convençuts que res fa tanta por als contraris a la causa nacional basca com una majoria social a les urnes, aconseguida democràticament. La violència no uneix una societat, la divideix. No fa adeptes a una causa, sinó detractors d’una idea legítima. No suma adhesions i persones, sinó que en resta. La violència no crea simpaties enlloc, sinó rebuig a tot arreu. El triomf del poble a les urnes, sí. Una victòria nacional així, més enllà dels partits, seria representativa de la voluntat del poble basc, aconseguiria complicitats a l’exterior i legitimitat democràtica davant l’opinió pública internacional, tindria darrera seu tota la força invencible que només una majoria a les urnes pot donar i no tota la desaprovació contundent que rep sempre l’acció violenta.”

Set  anys més tard aquestes paraules em semblen plenament vigents i la decisió adoptada ahir per ETA les confirma. Tan de bo les esperances d’ un futur nacional en llibertat, pel poble basc i  també pel català, s’arribin a fer realitat algun dia.