La realitat política i el problema nacional català

A la primeria de setembre de l’any 1997, rellegint el llibret d’Herbert Marcuse, “Psicoanàlisi i política” (Edicions 62, Barcelona, 1969), traduït per Ulises Moulines-, vaig començar a redactar aquest article -que va quedar inacabat-.

No pretenc en aquestes ratlles centrar en la figura de Rubert de Ventós els dèficits que en la consciència col·lectiva dels catalans provoca l’absència d’una intel·lectualitat crítica, només el cito com a exemple del silenci i la resignació que oculta els problemes de fons de la societat catalana i que condiciona la vida pública del país. El problema nacional català, tal i com es planteja a la fi del segle XX, en síntesi és el d’una comunitat nacional integrada per un nombre, hores d’ara indeterminat, de persones que tenen en comú uns elements d’identitat -variables i evolutius- compartits (llengua, tradicions, valors específics en el món del treball i la cultura), amb una història col·lectiva marcada per la secular acció dels estats espanyol i francès tendint a la seva assimilació.
L’exteriorització d’aquest problema s’evidencia: en l’espoli fiscal i el drenatge fiscal que (sobretot) l’Estat espanyol realitza, any rere any, sobre el nostre país, en el procés de degradació del català (al País Valencià l’estadi en que es troba la llengua és ja el de negació pura i persecució política) i en un sistema institucional de representació política subsidiari del vigent al conjunt estatal. El punt clau de la qüestió nacional catalana és el consens a l’hora de negar que existeix un problema. L’apel·lació a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia, esdevinguts tabús inalterables, la negació de l’aplicabilitat del dret a l’autodeterminació al cas català, l’absència d’un pensament crític sobre la societat i la política conformen el context històric que fa possible el “narinant”  característic del president Pujol.
Per a un poble acostumat a la dictadura, l’etapa de democràcia actual és un bé preuat per si sol, que afegit al benestar socioeconòmic mig -assolit malgrat l’acció laminadora de l’Estat- completen un panorama en el qual hom aparenta no haver-hi un problema nacional de fons, pendent de resoldre. Acceptada la irrealitat de les coses, apareixen iniciatives com la del Foro Babel afirmant que la llengua catalana està normalitzada i maldant per la preservació de l’espanyol a Catalunya. O les tesis neoespanyolistes de Pasqual Maragall (El País del 28 d’agost del 1997) equiparant com a igualment nocius el centralisme d’Estat i el nacionalisme amb vocació d’estat de les unitats subestatals.
L’esquerra estatalista (PSC i ICV) confon la conjuntural preponderància política de la burgesia gestora autòctona (el pujolisme, en l’ofuscada terminologia marxista) amb la veritable classe dominant que és la burgesia d’Estat. A Catalunya passen com a pensadors d’esquerres els fills de la burgesia franquista (Francesc de Carreras, el germans Trías i d’altres). El nostre país té el privilegi de tenir independentistes a les seves institucions comfortablement instal·lats en el sistema subsestatal que teòricament haurien de trencar. Tots els partits amb presència al Parlament varen celebrar els seus congressos a la tardor del 1996, però de cap d’ells n’ha sorgit una idea nova, un plantejament de fons i realista cara al conjunt de la societat. Només paraules buides.
Aqueta versió alienada i alienant de la realitat política no pot ser l’única. La confrontació directa de les qüestions de fons de la societat catalana ha de fer veure a tothom que treballi per a millorar-la, no per anihilar-la, que no es poden resoldre els problemes que giren al voltant del respecte dels drets individuals, o dels drets socials, sense respectar el dret col·lectiu a tenir un estat propi. La resposta a un problema mai pot ser el silenci, això només succeeix a les societats malaltes. A on hi ha por a la realitat, no hi ha democràcia.