Sobre l’anticatalanisme

El company blocaire, i patriota republicà, Manel Bargalló m’ha demanat un article pel Bloc Gran del Catalanisme (http://blocgran.cat). Aquest és el text que li he fet arribar que complementa l’anterior apunt sobre la catalanitat publicat al portal e-criteri.

Sobre el catalanisme en parlen els opinadors mediàtics i la classe política, però sobre l’anticatalanisme no hi ha pas tantes veus que s’hi esforçin per destriar-ne el contingut i els objectius. Particularment, hi he dedicat un parell de treballs: “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, publicat a la revista L’Espill, número 24, hivern 2006-2007, i “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, publicat a la Revista de Catalunya, número 231, setembre del 2007.
Però hi ha un aspecte de l’anticatalanisme que està poc estudiat i que em sembla prioritari abordar: l’anticatalanisme que s’està covant al si de la societat catalana i que es reflecteix en els canvis perceptibles en la psicologia col·lectiva en relació a l’autoidentificació nacional. L’impacte de la pressió mediàtica espanyola combinat amb l’exemplificació de conductes de personatges rellevants (esportistes, actors) que s’adhereixen a l’espanyolitat, per interès, per assegurar-se l’èxit o per por, està canviant les conductes socials a l’hora d’emprar públicament la nostra llengua o de manifestar-se partidari de la independència. L’afirmació políticament correcta de la doble identitat catalano-espanyola té com a conseqüència aïllar els que únicament s’autodefineixen com a catalans. Es va creant una separació entre els ciutadans que ajusten les seves conductes (i la seva mentalitat) a l’ordre establert i els que aquest mateix ordre exclou. A mesura que les condicions de dominació política i econòmica del nostre país es fan més insuportables la pressió per fer-les acceptar per la població es farà de forma cada cop més coactiva. En aquests casos, si la comunitat sotmesa no troba la manera de respondre políticament i col·lectivament, la gent tendeix a buscar solucions individuals a les dificultats personals de tot tipus que es deriven d’aquesta mena de situacions d’opressió nacional.
L’evolució política, social i lingüística del País Valencià en els darrers trenta anys permet extreure conclusions sobre els efectes combinats de la violència simbòlica (i la física) contra tota persona, institució o record històric que vinculi valencianitat i catalanitat. Calen estudis de politòlegs que no defugin la crua realitat del conflicte entre catalanitat i espanyolitat, que no amaguin sota fórmules banals el significat profund de les mostres quotidianes de menyspreu per la llengua catalana, la intencionalitat que hi ha en l’autodegradació simbòlica i informativa de TV3, les adhesions compulsives a “la roja” per part de notables autòctons. El silenci al voltant de totes aquestes qüestions no és sinònim de pau social sinó d’assentiment a un ordre arbitrari i injust que es percep com a inevitable i immutable.