Al marge de la sentència del TC, cal preparar-se per a un procés sobiranista

“Al marge de la sentència del TC, cal preparar-se per a un procés sobiranista”

El Temps, 13 de febrer del 2007

Jaume Renyer (Vila-Seca, Tarragonès, 1958) és professor de Dret Administratiu a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i president del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació. Com a exmembre del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya (del 2000 al 2004), coneix els límits del marc constitucional espanyol.

Què us sembla la recusació del magistrat Pérez Tremps del Tri- bunal Constitucional (TC) per analitzar els recursos contral’Estatut català?

—Primer, no té precedents. Segon, els arguments en els quals es basa la incom- patibilitat són arbitraris, ja que fan refe- rència a uns treballs professionals previs a la tramitació de l’Estatut. Per tant, és molt més “causa d’incompatibilitat” les manifestacions fetes pel magistrat Gar- cía Calvo, sent ja membre del TC, que mostraven una animadversió evident contra els continguts del projecte estatu- tari català. En canvi, la recusació d’a- quest magistrat va ser desestimada.

Aquests fets s’emmarquen dins d’un fenomen més ampli, com és la persis- tent actitud de bona part de la judicatu- ra espanyola –que sembla actuar seguint un impuls polític– que prioritza una determinada concepció de la unitat de l’estat.

—Hi ha qui veu en tots aquests episodis de la judicatura una estratègia orquestrada del PP. És exagerat?

—Crec que assistim a un fenomen molt més ampli, com és l’emmergència d’un nacionalisme espanyol excloent de qualsevol altra forma de convivència de plurinacionalitat. Es dóna també en la cúpula empresarial, com s’ha vist en el bloqueig de Joan Rossell en la presi-

l’opa d’Endesa per Gas natural o en la jerarquia de l’Església catòlica, que ha desligitimat reiteradament els altres na- cionalismes diferents a l’espanyol i ha atorgat només a aquest un valor moral.

Per tant, el PP és l’expressió política d’aquest estat d’opinió actual, que té unes arrels culturals i històriques molt profundes en la mentalitat espanyola, i que es deixa veure també en les decla- racions de destacats membres del poder judicial, que opinien sobre qüestions polítiques del tot alienes a la seva fun- ció, com ara les famoses declaracions de Jiménez de Parga, o de Francisco José Hernando, sobre el català i les se- villanes.

—Aquesta politització de la judica- tura ha desdibuixat la separació entre el poder judicial i la resta de poders polítics?

—Hi ha una confusió de papers entre el poder judicial i els altres poders de l’estat, com es va poder comprovar en la tramitació de la llei de partits, i que ha continuat amb un seguit de declaracions de representants del CGPJ en temes es- trictament polítics, al voltant de l’Esta- tut català. Aquest intervencionisme va en detriment del paper arbitral del poder judicial, el paper que, per exemple, ha sabut representar el Tribunal Suprem del Canadà, que ha estat crucial per canalitzar per vies estrictament democràti- ques el conflicte entre el Quebec i la resta de la federació. És inimaginable que aquest paper el pugui desenvolupar el TC, arribat el cas que al País Basc o a Catalunya es plantegi un procés cap a la sobirania.

—Quines repercussions tenen per al mateix TC aquests episodis de crisi?

—Poden comportar la pèrdua d’auto- ritat moral d’un organisme que té una funció arbitral en els conflictes entre es- tat i comunitats autònomes i les deci- sions del qual són determinants per a la configuració, en un sentit o un altre, de l’arquitectura constitucional de l’estat.

En altres estats, com Israel, els EUA o Alemanya, els jutges dels tribunals su- prems també són nomenats a proposta dels partits, però una vegada en l’exer- cici del seu càrrec actuen amb lleialtat a la institució a la qual pertanyen, més que no pas al servei del partit que els ha proposat, del criteri del qual s’aparten sovint. Per la qual cosa el prestigi dels tribunals suprems d’aquests països, per la seva imparcialitat i per l’equanimitat dels seus judicis, és més alt que no pas el de Turquia, per exemple.

—Com pot repercutir tota aquesta crisi en la política catalana?

—Centrant-ho en el cas català, un pro- nunciament del TC retallant encara més l’Estatut actual és greu, perquè no hi ha precedents d’una sentència sobre un text ja aprovat en referèndum. La qual cosa comporta el fet agreujant de desau- toritzar la voluntat popular, si és que fi- nalment la sentència altera el contingut de l’Estatut. En segon lloc, la interpre- tació política d’un pronunciament d’a- questes característiques seria que es po- sa punt final al procés de reivindicació nacional català.

—Seria un tancament en fals?

—Dependria de la reacció de les for- ces polítiques catalanes. La resposta no hauria de ser una reforma de la Consti- tució per fer possible el nou Estatut. És un via condemnada al fracàs. Cal plan- tejar la via cap a la sobirania. Per tant, cal presentar un conflicte jurídic i polí- tic amb l’estat espanyol, que s’ha de preparar des d’ara, no condicionat a un pronunciament restrictiu del TC. Per- què, què passa si el tribunal deixa l’Es- tatut com està? No plantejarem d’aquí a un temps la qüestió de la sobirania?

S’està demostrant que l’Estatut actual no és garantia de l’increment com- petencial i financer de la Generalitat. Ja el mateix Govern actual del PSOE, a través del recurs d’inconstitucionalitat contra el CAC, o aprovant la llei de la dependèndia, o el decret de l’ensenya- ment, que amplia les hores del castellà, acota l’àmbit competencial de la Gene- ralitat d’una manera tan restrictiva que el du a l’equiparació amb el comú de comunitats autònomes. Malgrat que hi ha un nou Estatut, hi ha la percepció so- cial de retrocés de l’autonomia catalana.

Aquest episodi ha anticipat durant uns anys un debat polític que tard i d’hora s’havia de plantejar la societat catalana, quan es comprovessin les greus insufi- ciències de l’Estatut aprovat. Això l’o- bligarà, molt abans del termini previst –una generació–, a decidir quin poder vol tenir com a país.

—Si l’Estatut ensopega al TC, el president Montilla parla d’un pla B; Artur Mas, de recuperar l’Estatut del 30 de setembre, i Josep-Lluís Carod- Rovira, d’iniciar un procés cap a la sobirania.

—Desconec el pla B, i no comparteixo el retorn a les posicions del 30 de se- tembre del 2005, sinó que, com deia abans, cal preparar la formulació d’un conflicte polític per a la sobirania. Al marge del sentit de la sentència del TC, cal preparar-se per a un procés sobira- nista.

—I no és més pragmàtic tornar al consens assolit pel Parlament català, el 30 de setembre del 2005?

—Però és que això voldria dir que el Parlament de Catalunya ha de tornar a engegar el procés de redacció d’un nou Estatut. No val la pena limitar-se a l’horitzó del 30 de setembre. Val la pe- na anar més a fons i preparar mental- ment el nostre poble, cercant el con- sens social i les complicitats polítiques per fer un plantejament similar al que es formula a Escòcia, el Quebec o Flandes, on es configuren unes majo- ries socials que donen suport a tenir un estat propi.

—Iaquí, amb l’actual composició política i social, és factible, això?

—Sempre, el nucli promotor parteix d’una situació minoritària. Per tant, la primera condició és que hi hagi un par- tit, coalició o força social que tingui vo- luntat i capacitat de liderar un projecte d’aquestes característiques, i que com- porta un procés d’anys. A hores d’ara aquest nucli no està configurat. Hi ha tres partits, teòricament favorables a l’autodeterminació: CiU, ERC i ICV. Però és òbvi que no estan en condicions d’iniciar una estratègia plegats.

—ERC es defineix com a indepen- dentista i participa en el Govern de la Generalitat de Catalunya. És compa- tible?

—Hi ha una diferència de funcions en- tre partit i govern. Com a militant d’Es- querra, personalment, crec que ha de ser compatible complir amb els compromi- sos amb els socis de govern, però alho- ra, des del partit cal treballar, ja des d’a- ra, en una estratègia d’acumulació de forces per plantejar a mitjà termini un procés cap a la sobirania. Per a mi, el nucli del treball polític d’un partit inde- pendentista és centrar el seu discurs en el dret a decidir.

Enric Rimbau