Considerem que aquesta campanya, que pretén ser un instrument de pressió sobre el govern israelià perquè canviï la seva política respecte als territoris palestins, no afavoreix de cap manera aquesta finalitat, ans al contrari, creiem que és utilitzada per cometre actes discriminatoris contra ciutadans israelians que revifen l’odi contra els jueus en general.

Creiem que la creació d’un Estat palestí viable (previst en la resolució de les Nacions Unides de 1947 dividint la Palestina britànica en dos estats un jueu i un altre àrab) pot ser la solució al conflicte si comporta el reconeixement d’Israel per part dels estats àrabs; però per això considerem que el diàleg i la negociació són els instruments que hem de promoure entre les parts implicades.

Ens semblen legítimes les crítiques a les autoritats d’Israel, però no la invocació de la seva destrucció com a “solució final” al conflicte, i menys quan s’obvia que Israel és un estat democràtic, donant així curs a la infame equiparació amb el “règim de Apartheid” de l’antiga Sud-àfrica. Israel, tot i els defectes que se li puguin retreure, ha estat una referència per als pobles que aspiren a la seva sobirania, especialment així ha estat en el cas català. El fet que Pau Casals, el català més universal, sigui alhora ciutadà d’honor d’Israel així ho prova. O també el recent llibre sobre Jordi Pujol i els jueus. Per això critiquem que en nom de la llibertat dels nostres respectius pobles se solidaritzin en exclusiva amb la causa palestina i neguin a Israel el dret a una existència en pau com a llar nacional del poble jueu.

Així mateix, ens sembla una irresponsabilitat que sota l’argument de la solidaritat s’intenti importar a les nostres societats un conflicte extern i que s’interioritzi l’estigmatització dels ciutadans israelians i jueus en general que conviuen a les nostres societats. Les accions de boicot a la cultura i a l’economia israelianes i la discriminació contra persones d’aquest origen nacional, són conductes racistes i delictives que es toleren impunement a les nostres societats. Com a ciutadans que aspirem a la sobirania de les nostres respectives nacions no podem admetre el racisme antijueu que s’oculta en aquestes campanyes de boicot, i ni molt menys que contamini el futur model de societat que volem per als nostres pobles, en els quals totes les persones han de poder viure en llibertat sigui quina sigui la seva procedència nacional.

Signants:
Pilar Rahola, Josep-Lluís Carod-Rovira, Jordi Argelaguet, Ignasi Carnicer, Jaume Renyer, Alfons López Tena, Toni Florido, Mila Miró i Jaume Nogueroles.
Iñaki Anasagasti, Jon Inarritu, Xabier Kintana, Jurgi Kintana, Mikel Itoiz, Iñaki Akerreta, Filipe Duluc.
Xoán Bernárdez Vilar, Carlos Penela, Natalia Costas Alonso, Manuel Feáns, Paco Lores Santacecilia, Cesar Pazos i Pedro Gómez-Valadés.

Post Scriptum, 6 d’abril del 2011. Sobre la campanya BDS cal llegir aquest articlede Bernard-Henry Lévy. I davant el silenci dels antionistes nostratsdavant l’assassinat de Juliano Mer-Khamis cal llegir aquest apunt d’Hasbara-ts.

El patriotisme català ha tingut  component cívica, amarada d’un particular sentit de la lleialtat institucional entre els monarques catalans i els súbdits, amb unes institucions que garantitzaven la limitació del poder dels primers. També l’ideal català, l’ànima del poble a la qual apel·lava sovint Rovira i Virgili, ha tingut en la cultura un component essencial. La cultura entesa com a eina de transformació social i perfeccionament personal. Als anys trenta del segle passat, en vam tenir una experiència col·lectiva d’aquest patriotisme republicà: a l’escola,  a la vida municipal i a l’activitat política en general. Hi havia un sentiment d’orgull de pertinença a la catalanitat que no era excloent, que es basava en la voluntarietat de la integració en un projecte de país compartit. Josep Rahola, històric militant d’ERC (que fou senador entre 1979 i 1982) ho recordava en el vídeo de l’exposició “El somni republicà”, sobre el republicanisme a les comarques gironines entre el 1900 i el 1936: aquella catalanitat ufanosa, de la gent del poble, dels xiquets a les escoles (com em testimonia la meva mare quan recorda que cantaven, “som catalans i portem barretina i al que hi digui res li tallem la sardina”), aquell patriotisme no l’hem recuperat amb la restauració borbònica.
No hi pot haver nova etapa política sense patriotisme, sense l’apel·lació als bons sentiments col·lectius sobre els quals hom convida a construir un estat propi. Per prestigiar el patriotisme cal, però, credibilitat i convicció per part dels polítics que voluntàriament assumeixen aquest objectiu. Som a les portes d’una nova etapa política per a la qual mentalitat de poble, sentit d’estat (català, evidentment) i autoritat moral per parlar com un patriota als patriotes. Macià n’és un referent del qual se’n poden extreure lliçons ben actuals.

A maioría de analistas políticos coinciden en sinalar o descredito dos partidos políticos, a súa falta de conexión cos problemas sociais e a sua ausencia de propostas concretas aplicábeis a medio prazo coma unha das principais causas da elevada abstención electoral. En Cataluña, acho que tamén en Galíza, estas cuestións son claramente perceptíbeis. O descredito da política e a abstención prexudican preferentemente aos proxectos de cambio representados en teoría polos partidos de esquerdas. Isto comporta que nas nacións sen estado propio sometidas ao Reino de España as formacións os partidos de esquerda deban asumir a nacesidade de ofrecer á maioría social dos seus respectivos países unha alternativa viábel, interesante desde todos os puntos de vista ate o punto de remover a orde estatal establecida. Non hai sob a bandeira do socialismo ningunha posibilidade de acadar este consenso social polo cambio historico, a proba que inmersos como estamos nunha crise economica estructural, non xurdiron propostas políticas desde esa optica ideoloxica. Non merecen tal consideración as candidaturas “anticapitalistas” que en Francia (e tal vez a esquerda española estraparlamentar) anúnciase para as eleccións europeas de xuño.
Recuperar o republicanismo, non ao estilo que o fai Zapatero copiando parcialmente a Pettit, pode ser unha opción de futuro: o vinculo voluntario do ciudadán coa nación, a recuperación da cultura como forma de realización persoal e transformación social, a responsabilidade cívica personal e colectiva, o valor do traballo como realización persoal son nocións socialmente susceptibles de ser asumidas de xeito maioritaria se van acompañadas de políticos solventes que sexan coherentes con aquilo que predican. O republicanismo, a diferenza das practicas dirixistas que caracterizaron ao socialismo, baséase no proceso deliberativo como forma de adopción de decisións colectivas. Isto supón un novo modelo de partido contraposto á xestoria desideoloxizada dos actualmente hexemónicos. Un republicanismo autóctono, catalán  e galego por exemplo, poden ser os revulsivos que necesitan os respectivos nacionalismos para saír do estancamento presente.

Per multiculturalitat s’entén la presència en una mateixa societat de grups amb diferents codis culturals derivats de diferències ètniques, lingüístiques, religioses o nacionals. La multiculturalitat en principi és un fet social fruit dels desplaçaments de població haguts a finals del segle passat, no és una meta a atènyer o un estat idíl·lic a preservar. És un punt de partida inevitable per a la presa en consideració dels factors en potencial conflicte en una societat determinada i les seves possibles solucions. En canvi la interculturalitat és una resposta política a la multiculturalitat contraposada a l’assimilació o a la segregació.

La comunitat nacional catalana està sotmesa a un ordre dominant espanyol que malda per desarticular-nos com a subjecte col·lectiu i malgrat l’agudització evident d’aquesta dominació no hi ha conflicte sinó un acatament majoritari d’aquesta situació. Un dels factors que explica la persistència d’aquesta anomalia és la utilització del multiculturalisme de la societat catalana actual com a argument de difuminació de les relacions de dominació entre espanyolisme i catalanitat,i qui principalment ha divulgat aquesta tesi ha estat l’esquerra antisobiranista. Els intel·lectuals orgànics de l’esquerra d’obediència estatal han defugit tota acció política contrària al procés d’aculturació i alienació nacional a que estem sotmesos els catalans. L’espanyolisme confia la seva hegemonia als mecanismes normatius derivats del poder estatal, la catalanitat només pot confiar en la seva capacitat creativa i integradora per bastir una cultura catalana majoritària en els termes que Joan Fuster va proposar fa gairebé trenta anys.

Diversos intel·lectuals catalans (per exemple, Salvador Cardús) han fet la crítica al multiculturalisme autòcton, i alguns polítics (per exemple, Joan Puigcercós) s’hi han declarat contraris especialment en relació a les pretensions de sectors de la comunitat islàmica establerta al nostre país que tendeix a mantenir uns valors antagònics amb els fins ara majoritaris entre la població catalana. Les respostes al multiculturalisme han de ser necessàriament polítiques i divergents segons provinguin del punt de vista de l’espanyolisme hegemònic o del catalanisme emergent.

Sobre el catalanisme en parlen els opinadors mediàtics i la classe política, però sobre l’anticatalanisme no hi ha pas tantes veus que s’hi esforçin per destriar-ne el contingut i els objectius. Particularment, hi he dedicat un parell de treballs: “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, publicat a la revista L’Espill, número 24, hivern 2006-2007, i “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, publicat a la Revista de Catalunya, número 231, setembre del 2007.
Però hi ha un aspecte de l’anticatalanisme que està poc estudiat i que em sembla prioritari abordar: l’anticatalanisme que s’està covant al si de la societat catalana i que es reflecteix en els canvis perceptibles en la psicologia col·lectiva en relació a l’autoidentificació nacional. L’impacte de la pressió mediàtica espanyola combinat amb l’exemplificació de conductes de personatges rellevants (esportistes, actors) que s’adhereixen a l’espanyolitat, per interès, per assegurar-se l’èxit o per por, està canviant les conductes socials a l’hora d’emprar públicament la nostra llengua o de manifestar-se partidari de la independència. L’afirmació políticament correcta de la doble identitat catalano-espanyola té com a conseqüència aïllar els que únicament s’autodefineixen com a catalans. Es va creant una separació entre els ciutadans que ajusten les seves conductes (i la seva mentalitat) a l’ordre establert i els que aquest mateix ordre exclou. A mesura que les condicions de dominació política i econòmica del nostre país es fan més insuportables la pressió per fer-les acceptar per la població es farà de forma cada cop més coactiva. En aquests casos, si la comunitat sotmesa no troba la manera de respondre políticament i col·lectivament, la gent tendeix a buscar solucions individuals a les dificultats personals de tot tipus que es deriven d’aquesta mena de situacions d’opressió nacional.
L’evolució política, social i lingüística del País Valencià en els darrers trenta anys permet extreure conclusions sobre els efectes combinats de la violència simbòlica (i la física) contra tota persona, institució o record històric que vinculi valencianitat i catalanitat. Calen estudis de politòlegs que no defugin la crua realitat del conflicte entre catalanitat i espanyolitat, que no amaguin sota fórmules banals el significat profund de les mostres quotidianes de menyspreu per la llengua catalana, la intencionalitat que hi ha en l’autodegradació simbòlica i informativa de TV3, les adhesions compulsives a “la roja” per part de notables autòctons. El silenci al voltant de totes aquestes qüestions no és sinònim de pau social sinó d’assentiment a un ordre arbitrari i injust que es percep com a inevitable i immutable.

El darrer congrés celebrat a Lleida l’any 2004 tenia per lema “L’Esquerra de la Llibertat”, dues paraules que resumeixen  tot un projecte polític. Sense cap ànim de patrimonialitzar una idea col·lectiva  vaig publicar l’any passat, de la mà d’Heribert Barrera, un assaig que pretenia  repensar i actualitzar el republicanisme independentista. Amb Uriel Bertran i tots els membres de la candidatura d’Esquerra Independentista ens hem dedicat durant la nostra campanya a parlar dels valors que de singularitzar el partit: la llibertat personal i nacional coma contraposició a la dominació política i econòmica estatl que subjecta el poble català a l’ordre espanyol. ERC no pot ser  un partit assimilat per l’ordre establert, ni en el llenguatge ni en les seves actuacions polítiques. Hem de tornar a parlar de llibertat, del conflicte jurídic i polític que hem de plantejar a l’Estat espanyol per poder exercir el dret d’autodeterminació. El lema del 2004 ha de ser també el del congrés deol 2008, nosaltres proposem a tota la militància d’Esquerra donar-li contingut efectiu i fer-lo realitat.

Entre els dies 7 i 14 de juny els militants d’ERC tenim l’oportunitat d’escollir directament els nostres màxims dirigents i acordar la línia estratègica que el partit haurà de seguir en els propers quatre anys. L’Esquerra té plantejats tres reptes: ideològic, estratègic i de direcció. Formalment les qüestions ideològiques no figuren a l’ordre del dia del congrés però Joan Puigcercós ha introduït de manera descontextualitzada afirmacions relatives al liberalisme que, tot i que només el vinculen a ell, ens han sorprès a molts atès el silenci que plana sobre el principal senyal d’identitat del partit que és el republicanisme. L’actualització de l’ideari republicà haurà de ser una prioritat per a la nova direcció ja que els valors que el conformen (treball, laïcitat, civisme, defensa de la llibertat front a la dominació política i econòmica) tenen actualment una gran potencialitat transformadora i ens singularitzen respecte d’altres opcions polítiques. Però, a més, haurien d’impregnar la concepció i el funcionament del partit restablint el principi deliberatiu i participatiu al moll de l’os de l’organització. La pràctica republicana ha de ser la concreció de la nostra identitat ideològica i ha de servir per descartar definitivament el sectarisme intern, l’hermetisme, l’elitisme dels notables i el gregarisme que s’emmiralla en els “capitans” socialistes.

Pel que fa a l’estratègia, aquesta ha de pivotar al voltant del dret d’autodeterminació entès com un procés de construcció social i polític de la nació catalana emergent no pas com una entelèquia desvinculada de la pràctica quotidiana i de l’acció de govern sigui quin sigui el nivell en el qual participem. El final de l’estadi autonòmic no ha estat interioritzat al si del partit: encara hi ha dirigents que creuen que hauríem d’haver votat si en el referèndum de l’estatut o que fins i tot el volen tornar a ratificar pel Parlament de Catalunya si el Tribunal Constitucional el retalla encara més. Aquestes actituds demostren que encara no hem donat el pas de parlar al poble català en termes de conflicte polític, a denunciar efectivament la dependència econòmica i política que l’ordre estatal garanteix. Així doncs, el primer que hem de fer és que l’apel·lació a la llibertat nacional deixi d’ésser absent del nostre discurs polític quotidià. L’assumpció de l’autodeterminació com a objectiu a pocs anys vista requereix actituds coherents que donin credibilitat a aquest compromís davant de la ciutadania. És prioritari fer copartíceps els sectors socials més dinàmics impulsant de veritat des d’ERC el sindicalisme nacional català, consolidant les plataformes del sobiranisme cívic, crear una assemblea unitària de regidors independentistes. Arribar a poder exercir el dret a decidir comporta la configuració prèvia d’un acord polític pluripartidista que integri les formacions que d’entrada se’n declaren favorables: les que l’any 1989 van votar afirmativament al parlament de Catalunya una resolució segons la qual el poble català no renunciava al dret d’autodeterminació (ICV, ERC i CIU).

Finalment, i en tercer lloc, cal dotar a l’Esquerra d’una direcció col·legiada, amb voluntat i capacitat de tirar endavant els dos canvis anteriorment descrits, que sigui capaç d’encapçalar amb patriotisme, intel·ligència i coratge un procés d’autodeterminació que atès l’integrisme de l’ordre estatal espanyol només es pot plantejar com un conflicte jurídic i polític de llarg abast. Esperem contribuir decisivament des d’Esquerra Independentista a aquest procés de transició que ha de viure el partit en els propers mesos i que ha de concloure amb una ERC forta, renovadora i plural.