Jaume Renyer

9 de Marzo: excepción vasca, bipartidismo español y sucursalización catalana

Jaume — Mon, 12 Mar 2012 14:05:41 +0000

Avui surt publicat al diari GARA aquest article que signo com a president del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació. Podeu consultar també l’anterior col·laboració a aquest diari “Estatuto catalán:primer aniversario“.

Las elecciones del próximo 9 de marzo presentan características diferentes según la perspectiva nacional que se adopte. Desde el punto de vista español estos comicios consolidaran la bipolarización entre PP y PSOE, culminando así un proceso de reducción de las opciones políticas estatales a dos partidos, antagónicos para España, incapaces de dialogar entre sí, pero análogos por España, en su defensa cerrada del modelo de estado excluyente para los otros pueblos que la Constitución no reconoce como tales. Socialistas y populares también comparten la pretensión de convertir Madrid en la megalópolis del sur de Europa; un centro absorbente de recursos económicos y humanos que busca hacer inviable la articulación cultural y socioeconómica diferenciadas de las naciones periféricas.

Ambos partidos han consensuado la involución legislativa, judicial y política que se inició en la etapa del presidente Aznar y que se ha consumado bajo el mandato de Rodríguez Zapatero. Aparte de algunos aspectos referidos a las libertades individuales y la laicidad, las divergencias sobre el modelo estatal, político y económico son mínimas. La pluralidad de opciones políticas que se da en Galicia, Euskal Herria y Catalunya no tiene su equivalente a nivel de España. Lo singular del caso es que a pesar de las múltiples coincidencias objetivas entre los grandes partidos españoles, existe una evidente incapacidad para dar respuesta positiva a los retos de la españolidad: no hay manera de poner letra a su himno, ni que la selección española de fútbol gane algún titulo o se admita competir con las selecciones deportivas catalanas internacionalmente reconocidas. Estas anécdotas reflejan la secular discordia española fruto de la ausencia de cultura cívica y valores compartidos por parte de los súbditos del reino.

Por lo que respecta a Euskal Herria, los partidos españoles sí son capaces de unirse para ir contra la posibilidad de un cambio de estatus político. Así se demostró en Nafarroa tras las últimas elecciones autonómicas. El pueblo vasco vive una situación de excepcionalidad: el lehendakari procesado, Mesa del Parlamento de Gasteiz condenada, casi todas las organizaciones de la izquierda abertzale ilegalizadas, el proceso de negociación para poner fin a la violencia roto… Los partidos españoles han optado por la intransigencia y no están dispuestos a aceptar la modificación del marco institucional y reconocer el derecho de autodeterminación del pueblo vasco. PP y PSOE coinciden a la hora de impedir la celebración de la consulta popular en Euskadi anunciada por el lehendakari Ibarretxe para el 25 de octubre (probablemente para esa fecha ya esté inhabilitado para ejercer el cargo). La ausencia de la izquierda abertzale desnaturaliza totalmente el resultado electoral y ofrece una imagen distorsionada de la realidad política vasca que no podrá entrar en vías de normalización hasta que no se restrablezca efectivamente el pluralismo.

Desde Catalunya las fuerzas políticas catalanistas observan en silencio lo que sucede en Euskal Herria: impasibles ante el encarcelamiento de los dirigentes de la izquierda abertzale, renuncian a mantener una posición diferente a la del Gobierno español y, más allá de gestos de complicidad, no hay ningún dirigente capaz de emular al lehendakari en el papel de liderazgo de un proyecto nacional. Las pretensiones de los partidos catalanes del arco parlamentario se reducen a desarrollar el estatuto y pactar con el PSOE (CIU tampoco descarta hacerlo con el PP si se tercia). Los partidos soberanistas no tienen hoy un proyecto de construcción nacional -salvo la referencia a una fecha simbólica, el trescientos aniversario de la ocupación española y francesa de Barcelona-, no se ha definido una hoja de ruta creíble para hacer efectivo el derecho de autodeterminación del pueblo catalán. El soberanismo social, que perciben las encuestas y se detecta en la indignación ciudadana contra la arbitrariedad y el mal funcionamiento de los servicios públicos estatales, crece desconectado de las opciones electorales catalanistas.

Para el 9 de marzo, sólo en Baleares hay posibilidades de romper la tendencia ascendente de sucursalización y bipartidismo con la irrupción de la coalición Unitat per les Illes. En el País Valenciano todo hace prever la consolidación del eje PP-PSOE y la desaparición de IU. La sensación general es que esta elecciones supondrán el final de un ciclo político en Catalunya, donde el expolio fiscal es galopante a pesar del nuevo estatuto, y la desafección hacia el orden político y económico español -y autonómico- es creciente. A este final de ciclo debe corresponder un cambio de actores, estrategias y actitudes para recuperar la ilusión colectiva, frenar la sucursalización y convertir el objetivo de crear un Estado catalán en la solución al declive económico y político impuesto por el orden estatal español.

ETA deixa pas a Euskal Herria Askatuta

Jaume — Sat, 22 Oct 2011 17:05:13 +0000

El comunicat pel qual ETA anunciava ahir el cessament definitiu de la seva activitat armada té múltiples repercussions a l’intern de la societat basca, al conjunt de l’Estat espanyol i també a Catalunya. I també té uns precedents. La decisió d’ETA de no utilitzar més la violència és unilateral, sense procés de negociació amb el govern espanyol, a diferència del que va esdevenir fa més de deu anys en el cas de l’IRA tot i que el precedent irlandès ha estat determinant per l’organització basca. És un punt i final que podria haver arribat abans però el consens intern al conjunt del moviment basc d’alliberament nacional basc a sigut lent i difícil, però hores d’ara és unànim, sense les dissidències que hi ha hagut al si del moviment republicà irlandès.

La influència del nacionalisme català ha estat discontínua i qualitativament diferent. Fa deu anys, quan ERC tenia un missatge emergent i rupturista, i recentment l’exemple de les consultes municipals sobre la independència amb el seu caràcter cívic, transversal, escrupolosament democràtic i irreprimible per l’ordre estatal espanyol. Pel que fa a la primera en un article titulat “ Obrir portes a l’esperança“, signat conjuntament amb Josep Lluís Carod-Rovira i publicat al diari basc Berria el 13 de novembre del 2004, ( la vigília del miting d’Anoeta, on Arnaldo Otegi en nom de Batasuna va presentar el document Orain herria, orain pakea –ara el poble, ara la pau) expossàvem resumidament els raonaments que uns mesos abans havíem traslladat directament als dirigents d’ETA.

“ El conflicte polític històric amb un Estat Espanyol uninacional, unicultural i unilingüe, concebut per imposar un model uniforme més que no pas per facilitar la convivència igualitària en drets i deures entre els diferents pobles i les seves aspiracions nacionals, només es pot resoldre deixant enrere la violència que paralitza les solucions polítiques. La violència estructural de l’Estat, que amb decisions com el tancament de diaris (Egin i Egunkaria), la persecució dels electes d’Udalbiltza o la il.legalització de Batasuna –amb la impossibilitat de ser votada a les urnes, com a opció exclusivament política-, només perpetua, innecessàriament, tots els sofriments del conflicte. Aquesta violència ha de desaparèixer. Però també la violència d’ETA ha de ser abandonada, de forma irreversible, per part dels que hi donen suport. Aquest serà, precisament, el gest més valent en tota la historia de l’organització, potser. Però sí que es convertirà, segur, en la decisió de més trascendència política mai adoptada per aquest grup, per les conseqüències positives de tota mena que tindrà per al futur de la nació basca. En aquests moments, cal tenir el coratge i l’audàcia suficients per saber veure totes les possibilitats que s’obren, per mirar l’horitzó amb optimisme i superar el conflicte. I cal valentia per tractar la situació dels presos i valentia també per tractar la situació de les víctimes de la violència.

Ha arribat l’hora de la veritat i de trobar una sortida que desbloquegi la situació actual, un carreró sense sortida que no permet avançar més, que no és útil a la causa del poble basc i que dóna arguments als contraris a la lluita política per l’autodeterminació nacional. Estem convençuts que res fa tanta por als contraris a la causa nacional basca com una majoria social a les urnes, aconseguida democràticament. La violència no uneix una societat, la divideix. No fa adeptes a una causa, sinó detractors d’una idea legítima. No suma adhesions i persones, sinó que en resta. La violència no crea simpaties enlloc, sinó rebuig a tot arreu. El triomf del poble a les urnes, sí. Una victòria nacional així, més enllà dels partits, seria representativa de la voluntat del poble basc, aconseguiria complicitats a l’exterior i legitimitat democràtica davant l’opinió pública internacional, tindria darrera seu tota la força invencible que només una majoria a les urnes pot donar i no tota la desaprovació contundent que rep sempre l’acció violenta.”

Set anys més tard aquestes paraules em semblen plenament vigents i la decisió adoptada ahir per ETA les confirma. Tan de bo les esperances d’ un futur nacional en llibertat, pel poble basc i també pel català, s’arribin a fer realitat algun dia.

Per la pau, contra el boicot a Israel

admin — Thu, 31 Mar 2011 13:34:37 +0000

Avui apareix publicat al Punt i a l’Avui aquest article col·lectiu subscrit per ciutadans bascos, catalans i gallecs. A la pàgina de facebook Galeuscat Israel hom pot trobar les publicacions en les diverses llengües d’aquest document.

Els sotasignats, ciutadans bascos, catalans i gallecs, que defensem el dret d’autodeterminació dels nostres respectius pobles volem, mitjançant aquest escrit, mostrar la nostra oposició a la campanya que sota el nom BDS (Boicot, Desinversió i Sancions), promou accions de tot tipus contra productes, actes o professionals de procedència israeliana en àmbits econòmics, acadèmics culturals o esportius.

Considerem que aquesta campanya, que pretén ser un instrument de pressió sobre el govern israelià perquè canviï la seva política respecte als territoris palestins, no afavoreix de cap manera aquesta finalitat, ans al contrari, creiem que és utilitzada per cometre actes discriminatoris contra ciutadans israelians que revifen l’odi contra els jueus en general.

Creiem que la creació d’un Estat palestí viable (previst en la resolució de les Nacions Unides de 1947 dividint la Palestina britànica en dos estats un jueu i un altre àrab) pot ser la solució al conflicte si comporta el reconeixement d’Israel per part dels estats àrabs; però per això considerem que el diàleg i la negociació són els instruments que hem de promoure entre les parts implicades.

Ens semblen legítimes les crítiques a les autoritats d’Israel, però no la invocació de la seva destrucció com a “solució final” al conflicte, i menys quan s’obvia que Israel és un estat democràtic, donant així curs a la infame equiparació amb el “règim de Apartheid” de l’antiga Sud-àfrica. Israel, tot i els defectes que se li puguin retreure, ha estat una referència per als pobles que aspiren a la seva sobirania, especialment així ha estat en el cas català. El fet que Pau Casals, el català més universal, sigui alhora ciutadà d’honor d’Israel així ho prova. O també el recent llibre sobre Jordi Pujol i els jueus. Per això critiquem que en nom de la llibertat dels nostres respectius pobles se solidaritzin en exclusiva amb la causa palestina i neguin a Israel el dret a una existència en pau com a llar nacional del poble jueu.

Així mateix, ens sembla una irresponsabilitat que sota l’argument de la solidaritat s’intenti importar a les nostres societats un conflicte extern i que s’interioritzi l’estigmatització dels ciutadans israelians i jueus en general que conviuen a les nostres societats. Les accions de boicot a la cultura i a l’economia israelianes i la discriminació contra persones d’aquest origen nacional, són conductes racistes i delictives que es toleren impunement a les nostres societats. Com a ciutadans que aspirem a la sobirania de les nostres respectives nacions no podem admetre el racisme antijueu que s’oculta en aquestes campanyes de boicot, i ni molt menys que contamini el futur model de societat que volem per als nostres pobles, en els quals totes les persones han de poder viure en llibertat sigui quina sigui la seva procedència nacional.

Signants:
Pilar Rahola, Josep-Lluís Carod-Rovira, Jordi Argelaguet, Ignasi Carnicer, Jaume Renyer, Alfons López Tena, Toni Florido, Mila Miró i Jaume Nogueroles.
Iñaki Anasagasti, Jon Inarritu, Xabier Kintana, Jurgi Kintana, Mikel Itoiz, Iñaki Akerreta, Filipe Duluc.
Xoán Bernárdez Vilar, Carlos Penela, Natalia Costas Alonso, Manuel Feáns, Paco Lores Santacecilia, Cesar Pazos i Pedro Gómez-Valadés.

Post Scriptum, 6 d’abril del 2011. Sobre la campanya BDS cal llegir aquest articlede Bernard-Henry Lévy. I davant el silenci dels antionistes nostratsdavant l’assassinat de Juliano Mer-Khamis cal llegir aquest apunt d’Hasbara-ts.

Cal una sortida diferenciada a la crisi econòmica de Catalunya

admin — Sat, 29 May 2010 13:36:41 +0000

Aquest era l’encapçalament de l’article que vaig publicar avui fa disset anys al Diari de Tarragona, signant-lo com a cap de llista d’ERC a les eleccions espanyoles del 1993. És, per tant, un text de campanya però les qüestions bàsiques que planteja encara són vigents avui.

L’actual crisi econòmica no és només cojuntural i comparable a la que pateixen els atres països d’Europa. En el cas de l’Estat espanyol s’hi afegeix una crisi estructural profunda fruit dels retards històrics que s’arrosseguen d’una industrialització tardana i desigual. Al seu si estan perfectament delimitades tres grans àrees econòmiques. La primera és la que podríem anomenar l’eix mediterrani, que comprèn Catalunya, València i Mallorca, caracteritzat per una notable importància de petites i mitjanes empreses i capacitat competitiva en els terrenys agrícola, pesquer i industrial, apta per superar el repte de la integració europea si no tinguéssim l’intervencionisme estatal en contra.
El segon eix és el basco-cantàbric, amb indústries pesants obsoletes de difícil reconversió i excessivament concentrades en sectors molt determinats que comporten haver de buscar una sortida a la crisi, lenta i orientada des del sector públic cap a la diversificació productiva. Un dels handicaps és el fet que queda apartat de les línies de desenvolupament europees, en general més orientades cap al Mediterrani que cap a la costa atlàntica. El tercer eix és el castellano-andalús, on predomina l’economia financera i especulativa i on els sectors d’activitat més destacats depenen totalment dels favors de l’Estat, amb una escassa presència de petites i mitjanes empreses. La seva sortida a la crisi passa per un període transitori d’assistencialisme públic decreixent i un canvi a fons de les estructures i les mentalitats cap a una economia competitiva. El seu handicap és la falta de dinamisme propi de la societat civil acostumada a la mentalitat patrimonialista de l’Estat al seu servei.
Des de Madrid és inviable fer front alhora a tres problemes tan diferenciats, ja que fer una opció perjudica immediatament les altres. Els successius governs de Madrid han practicat una política econòmica antiindustrial, profinancera i especulativa recolzant-se en un aparell administratiu desproporcionat que no té altra missió que garantir la centralitat comunicativa i burocràtica de l’Estat. Ha estat així amb la UCD, ha continuat amb el PSOE i res fa preveure canvis substancials en el futur encara que Convergència doni suport o entri en el govern espanyol. El teixit productiu català ha de suportar la carestia del diner, una energia cara, uns costos abusius de seguretat social i una infrastructura comunicativa deficient que provoca uns costos de producció no competitius. A més, hem d’aguantar una política de peatge en tots els serveis, el cas de les autopistes n’és el més evident, que afegida a l’espoli fiscal sistemàtic està agreujant la crisi econòmica a Catalunya.
Per trencar amb aquesta dinàmica negativa hem d’optar per una sortida pròpia a la crisi econòmica i per un canvi substancial en les relacions polítiques entre Catalunya i l’Estat espanyol. Cal partir de la nostra realitat productiva fonamentada en un teixit de petites i mitjanes empreses i en un bon nivell de professionals, tècnics i treballadors qualificats per a competir a nivell europeu. Per potenciar aquesta xarxa productiva és necessari que l’Administració catalana recuperi la capacitat normativa i de gestió dels impostos directes i indirectes que els catalans generem. Això vol dir tenir un concerte conòmic propi. Amb el control dels nostres recursos es pot planificar la reconversió dels sectors en crisi i establir un nou marc de relacions laborals i econòmiques a Catalunya. Si no ho fem nosaltres, des de Madrid mai ens arribarà la sortida que necessitem com a poble. ERC assumeix el repte de defensar davant l’Estat, amb dignitat i eficàcia, els interessos del poble de Catalunya, amb una voluntat de deixar de pagar el preu de la dependència i retrobar el camí del progrés nacional i social en llibertat.

Sobre el patriotisme

Jaume — Mon, 18 May 2009 13:48:52 +0000

Aquest text que reprodueixo a continuació és la tercera col·laboració al portal www.e-criteri.cat.

Del patriotisme català se’n fa poc ús en termes polítics convencionals, només relacionant-lo amb dates històriques o commemoracions institucionals esporàdiques. No és un valor operatiu real, ni tan sols pels qui s’autodefineixen com a independentistes que prefereixen normalment nocions més homologades dins l’ordre establert. Fins i tot, entre els sectors que als anys vuitanta s’autodenominaven “independentistes revolucionaris” és desqualificava la proposta de front patriòtic amb la consigna “un patriota, un idiota”. De forma similar a com avui dirigents d’Esquerra equiparen patriotisme amb manca de formació i projecte polític. Quan la realitat dels fets demostra que no hi ha moviment d’alliberament nacional triomfant que no hagi estat bastit a base de patriotisme, intel·ligència i coratge.

El patriotisme català ha tingut component cívica, amarada d’un particular sentit de la lleialtat institucional entre els monarques catalans i els súbdits, amb unes institucions que garantitzaven la limitació del poder dels primers. També l’ideal català, l’ànima del poble a la qual apel·lava sovint Rovira i Virgili, ha tingut en la cultura un component essencial. La cultura entesa com a eina de transformació social i perfeccionament personal. Als anys trenta del segle passat, en vam tenir una experiència col·lectiva d’aquest patriotisme republicà: a l’escola, a la vida municipal i a l’activitat política en general. Hi havia un sentiment d’orgull de pertinença a la catalanitat que no era excloent, que es basava en la voluntarietat de la integració en un projecte de país compartit. Josep Rahola, històric militant d’ERC (que fou senador entre 1979 i 1982) ho recordava en el vídeo de l’exposició “El somni republicà”, sobre el republicanisme a les comarques gironines entre el 1900 i el 1936: aquella catalanitat ufanosa, de la gent del poble, dels xiquets a les escoles (com em testimonia la meva mare quan recorda que cantaven, “som catalans i portem barretina i al que hi digui res li tallem la sardina”), aquell patriotisme no l’hem recuperat amb la restauració borbònica.
No hi pot haver nova etapa política sense patriotisme, sense l’apel·lació als bons sentiments col·lectius sobre els quals hom convida a construir un estat propi. Per prestigiar el patriotisme cal, però, credibilitat i convicció per part dels polítics que voluntàriament assumeixen aquest objectiu. Som a les portes d’una nova etapa política per a la qual mentalitat de poble, sentit d’estat (català, evidentment) i autoritat moral per parlar com un patriota als patriotes. Macià n’és un referent del qual se’n poden extreure lliçons ben actuals.

Unha oportunidade para o republicanismo

Jaume — Sun, 12 Apr 2009 13:48:04 +0000

Aquest article breu és la meva col·laboració a la revista “ENGALIZA”, número 10, primavera del 2009, portaveu d’Esquerda Nacionalista, (www.esquerda-nacionalista.eu) una formació política integrada al Bloque Nacionalista Galego (BNG). El text m’ha estat sol·licitat en tant que militant de Reagrupament Independentista i així consta en la publicació.

A maioría de analistas políticos coinciden en sinalar o descredito dos partidos políticos, a súa falta de conexión cos problemas sociais e a sua ausencia de propostas concretas aplicábeis a medio prazo coma unha das principais causas da elevada abstención electoral. En Cataluña, acho que tamén en Galíza, estas cuestións son claramente perceptíbeis. O descredito da política e a abstención prexudican preferentemente aos proxectos de cambio representados en teoría polos partidos de esquerdas. Isto comporta que nas nacións sen estado propio sometidas ao Reino de España as formacións os partidos de esquerda deban asumir a nacesidade de ofrecer á maioría social dos seus respectivos países unha alternativa viábel, interesante desde todos os puntos de vista ate o punto de remover a orde estatal establecida. Non hai sob a bandeira do socialismo ningunha posibilidade de acadar este consenso social polo cambio historico, a proba que inmersos como estamos nunha crise economica estructural, non xurdiron propostas políticas desde esa optica ideoloxica. Non merecen tal consideración as candidaturas “anticapitalistas” que en Francia (e tal vez a esquerda española estraparlamentar) anúnciase para as eleccións europeas de xuño.
Recuperar o republicanismo, non ao estilo que o fai Zapatero copiando parcialmente a Pettit, pode ser unha opción de futuro: o vinculo voluntario do ciudadán coa nación, a recuperación da cultura como forma de realización persoal e transformación social, a responsabilidade cívica personal e colectiva, o valor do traballo como realización persoal son nocións socialmente susceptibles de ser asumidas de xeito maioritaria se van acompañadas de políticos solventes que sexan coherentes con aquilo que predican. O republicanismo, a diferenza das practicas dirixistas que caracterizaron ao socialismo, baséase no proceso deliberativo como forma de adopción de decisións colectivas. Isto supón un novo modelo de partido contraposto á xestoria desideoloxizada dos actualmente hexemónicos. Un republicanismo autóctono, catalán e galego por exemplo, poden ser os revulsivos que necesitan os respectivos nacionalismos para saír do estancamento presente.

Sobre el multiculturalisme

Jaume — Sun, 14 Dec 2008 13:51:46 +0000

Aquesta és la segona col·laboració a http://www.e-criteri.cat el portal que promou l’anàlisi autocentrat de la realitat nacional catalana.

Per multiculturalitat s’entén la presència en una mateixa societat de grups amb diferents codis culturals derivats de diferències ètniques, lingüístiques, religioses o nacionals. La multiculturalitat en principi és un fet social fruit dels desplaçaments de població haguts a finals del segle passat, no és una meta a atènyer o un estat idíl·lic a preservar. És un punt de partida inevitable per a la presa en consideració dels factors en potencial conflicte en una societat determinada i les seves possibles solucions. En canvi la interculturalitat és una resposta política a la multiculturalitat contraposada a l’assimilació o a la segregació.

La comunitat nacional catalana està sotmesa a un ordre dominant espanyol que malda per desarticular-nos com a subjecte col·lectiu i malgrat l’agudització evident d’aquesta dominació no hi ha conflicte sinó un acatament majoritari d’aquesta situació. Un dels factors que explica la persistència d’aquesta anomalia és la utilització del multiculturalisme de la societat catalana actual com a argument de difuminació de les relacions de dominació entre espanyolisme i catalanitat,i qui principalment ha divulgat aquesta tesi ha estat l’esquerra antisobiranista. Els intel·lectuals orgànics de l’esquerra d’obediència estatal han defugit tota acció política contrària al procés d’aculturació i alienació nacional a que estem sotmesos els catalans. L’espanyolisme confia la seva hegemonia als mecanismes normatius derivats del poder estatal, la catalanitat només pot confiar en la seva capacitat creativa i integradora per bastir una cultura catalana majoritària en els termes que Joan Fuster va proposar fa gairebé trenta anys.

Diversos intel·lectuals catalans (per exemple, Salvador Cardús) han fet la crítica al multiculturalisme autòcton, i alguns polítics (per exemple, Joan Puigcercós) s’hi han declarat contraris especialment en relació a les pretensions de sectors de la comunitat islàmica establerta al nostre país que tendeix a mantenir uns valors antagònics amb els fins ara majoritaris entre la població catalana. Les respostes al multiculturalisme han de ser necessàriament polítiques i divergents segons provinguin del punt de vista de l’espanyolisme hegemònic o del catalanisme emergent.

Sobre l’anticatalanisme

Jaume — Sun, 07 Sep 2008 13:59:39 +0000

El company blocaire, i patriota republicà, Manel Bargalló m’ha demanat un article pel Bloc Gran del Catalanisme (http://blocgran.cat). Aquest és el text que li he fet arribar que complementa l’anterior apunt sobre la catalanitat publicat al portal e-criteri.

Sobre el catalanisme en parlen els opinadors mediàtics i la classe política, però sobre l’anticatalanisme no hi ha pas tantes veus que s’hi esforçin per destriar-ne el contingut i els objectius. Particularment, hi he dedicat un parell de treballs: “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, publicat a la revista L’Espill, número 24, hivern 2006-2007, i “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, publicat a la Revista de Catalunya, número 231, setembre del 2007.
Però hi ha un aspecte de l’anticatalanisme que està poc estudiat i que em sembla prioritari abordar: l’anticatalanisme que s’està covant al si de la societat catalana i que es reflecteix en els canvis perceptibles en la psicologia col·lectiva en relació a l’autoidentificació nacional. L’impacte de la pressió mediàtica espanyola combinat amb l’exemplificació de conductes de personatges rellevants (esportistes, actors) que s’adhereixen a l’espanyolitat, per interès, per assegurar-se l’èxit o per por, està canviant les conductes socials a l’hora d’emprar públicament la nostra llengua o de manifestar-se partidari de la independència. L’afirmació políticament correcta de la doble identitat catalano-espanyola té com a conseqüència aïllar els que únicament s’autodefineixen com a catalans. Es va creant una separació entre els ciutadans que ajusten les seves conductes (i la seva mentalitat) a l’ordre establert i els que aquest mateix ordre exclou. A mesura que les condicions de dominació política i econòmica del nostre país es fan més insuportables la pressió per fer-les acceptar per la població es farà de forma cada cop més coactiva. En aquests casos, si la comunitat sotmesa no troba la manera de respondre políticament i col·lectivament, la gent tendeix a buscar solucions individuals a les dificultats personals de tot tipus que es deriven d’aquesta mena de situacions d’opressió nacional.
L’evolució política, social i lingüística del País Valencià en els darrers trenta anys permet extreure conclusions sobre els efectes combinats de la violència simbòlica (i la física) contra tota persona, institució o record històric que vinculi valencianitat i catalanitat. Calen estudis de politòlegs que no defugin la crua realitat del conflicte entre catalanitat i espanyolitat, que no amaguin sota fórmules banals el significat profund de les mostres quotidianes de menyspreu per la llengua catalana, la intencionalitat que hi ha en l’autodegradació simbòlica i informativa de TV3, les adhesions compulsives a “la roja” per part de notables autòctons. El silenci al voltant de totes aquestes qüestions no és sinònim de pau social sinó d’assentiment a un ordre arbitrari i injust que es percep com a inevitable i immutable.

Sobre la catalanitat

Jaume — Sun, 27 Jul 2008 14:01:21 +0000

Amb aquest article començo a col·laborar amb l’equip Criteri (www.e-criteri.cat) que té per objectiu el foment, des d’una perspectiva interdisciplinària, de l’autocentrament nacional dels catalans.

Els temps de crisi, (i els d’ara ho són), són també moments de replantejament. Cal, però, saber-los aprofitar. Entre la classe política hi ha constància (potser no consciència) de que el catalanisme està desdibuixat. El moviment que propugna el reconeixement cultural i polític de la nació catalana no té prou cohesió, lideratge i estratègia per assolir objectius més enllà del marc estatutari vigent. Hi ha anhels, bons propòsits, voluntats aparents, però no hi ha projecte creïble, ni pel 2014, ni més enllà. Un procés d’autodeterminació en el marc de l’Estat espanyol comporta afrontar un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal i la classe dirigent catalana actual ni s’ho planteja. Amb aquestes consideracions no vull dir que no sigui possible, ho serà si es coordinen els cercles d’emprenedors que vinculen la seva prosperitat a la del país, si hi ha un intel·lectual col·lectiu que aglutini culturalment i cívicament la comunitat nacional i unes forces polítiques que siguin capaces de fer la tasca institucional imprescindible.
De totes aquestes premisses la que em sembla prioritària, abans que refundar el catalanisme, és repensar la catalanitat. Què és avui ésser català, quines són les característiques comunes (valors, sentiments, tradicions, maneres de pensar i de fer) als catalans. Hi ha tres actituds davant aquests reptes: la conservadora (centrada en preservar els trets culturals i lingüístics que ens han identificat fins ara com a poble), la innovadora (que hauria d’afegir nous elements i fer una nova síntesi) i l’absentista (la que tot i reconèixer de manera abstracta l’existència de la nació catalana prescindeix del compromís actiu de potenciar-la en nom del cosmopolitisme, l’Espanya plural o qualsevol altre subterfugi).
La condició política de català està restringida als ciutadans espanyols empadronats en algun municipi de la comunitat autònoma de Catalunya, quan és evident que l’autoidentificació com a català no coincideix amb aquest tràmit administratiu. Per a reobrir el debat sobre la catalanitat cal partir de la naturalesa complexa i canviant d’aquesta realitat, de les diverses formes i graus de compromís amb la mateixa (valencianitat/catalanitat, mallorquinitat/catalanitat….), de l’acció alienant i assimiladora dels estats espanyol i francès i de la multiculturalitat fàctica de les societats euroccidentals, també la catalana. Hauria d’ésser una prioritat organitzar els nuclis especialitzats en ciència política, sociologia, dret i altres disciplines universitàries i que estiguin disposats a assumir una funció de lideratge social com la generació que va modernitzar la Catalunya republicana als anys trenta del segle passat.

Congrés ERC: l’Esquerra de la LLibertat

Jaume — Sat, 07 Jun 2008 14:02:01 +0000

Article publicat al diari Avui.

El darrer congrés celebrat a Lleida l’any 2004 tenia per lema “L’Esquerra de la Llibertat”, dues paraules que resumeixen tot un projecte polític. Sense cap ànim de patrimonialitzar una idea col·lectiva vaig publicar l’any passat, de la mà d’Heribert Barrera, un assaig que pretenia repensar i actualitzar el republicanisme independentista. Amb Uriel Bertran i tots els membres de la candidatura d’Esquerra Independentista ens hem dedicat durant la nostra campanya a parlar dels valors que de singularitzar el partit: la llibertat personal i nacional coma contraposició a la dominació política i econòmica estatl que subjecta el poble català a l’ordre espanyol. ERC no pot ser un partit assimilat per l’ordre establert, ni en el llenguatge ni en les seves actuacions polítiques. Hem de tornar a parlar de llibertat, del conflicte jurídic i polític que hem de plantejar a l’Estat espanyol per poder exercir el dret d’autodeterminació. El lema del 2004 ha de ser també el del congrés deol 2008, nosaltres proposem a tota la militància d’Esquerra donar-li contingut efectiu i fer-lo realitat.